sem2bmoreno: de desembre 2007

Vigília

Feia una nit càlida i agradable. Em trobava a la cuina acabant de preparar el sopar. Tot d’una, la mestressa va entrar per la porta i va preguntar si havíem vist al seu home. No és d’estranyar que demanés per ell a la cuina, ja que moltes vegades baixava a fer-nos unes visites ben curioses al mateix temps que aprofitava per picar algun aliment prohibit. Però el cert, és que aquell dia no havíem vist ni rastre d’ell.
Havia viscut a la casa dels senyors des que era una nena, ja que la meva mare va començar treballant per els senyor anys enrere. Al complir els 12 anys, vaig començar a fer-me càrrec de feines poc feixugues. Ajudava la mare a la cuina, i alhora tenia la missió d’aprendre totes les receptes que ella els feia. La mare havia quedat vídua molt jove, així que bàsicament només ens teníem l’una a l’altra. Una vegada vàrem tenir una visita d’un cosí d’Irlanda, però mai més en vam saber res de nou. No teníem suficients mitjans econòmics com per viatjar a un altre país. Així vaig passar la meva adolescència en companyia de la mare, aprenent les tasques pel dia de demà. Un matí de juny, la mare començà trobar-se malament. Poc a poc va anar emmalaltint, fins que dos mesos més tard moria. En aquell moment, tenia 19 anys i vaig haver de fer-me càrrec de la casa tota sola.
Tancada a la cuina, vaig obrir una petita finestra a través de la qual hi entrava una brisa fresca que em suplia la calor del forn. El senyor va arribar al voltant de dos quarts de nou. Des de la cuina sentia com conversava animosament amb la seva dona. Li explicava una història ben curiosa sobre homes vinguts de Mart. Jo pensava que s’havia begut l’enteniment o alguna copa de més. A les nou vaig servir el sopar. Al voltant de les deu, mentre fregava els plats, vaig sentir un flaire curiós que venia de l’exterior. No identificava aquell flaire però em creava una curiositat extrema. Sense donar més importància, vaig anar a dormir. Aquella nit vaig tenir un somni força curiós i alhora angoixant. Uns homes vinguts de Marts ens atacaven i envaïen el país.

Dia 1: Divendres:

Em vaig llevar trasbalsada pels mals somnis que havia tingut durant tota la nit. No acabava d’entendre el significat dels mateixos. Recordava vagament els detalls més escabrosos. A la ment em venien imatges de sers estranys, de dimensions immenses que voltaven per la ciutat de Londres, destruint tot el que trobaven al seu camí. Des de la meva cambra vaig sentir com el senyor sortia de casa al voltant de les sis del matí, fet que em va sobtar perquè mai marxava de casa sense haver esmorzat.
Jo em vaig llevar per començar a preparar l’esmorzar. A la cuina, tornava a ensumar aquell flaire peculiar que no entenia ben bé d’on sortia.
El sol penetrava per les fines cortines de la finestra i escalfava la meva pell. A dos quarts de vuit la senyora es dirigí al menjador per esmorzar, però el senyor seguia sense aparèixer així que va decidir prendre l’esmorzar tota sola.
Al voltant de les dotze del migdia vaig decidir dirigir-me al centre del poble per poder comprar quatre coses que em feien falta. A mida que m’acostava a la plana d’Horsell, sentia un gran rebombori i moltes persones congregades al voltant d’ella. La curiositat em va superar de manera que m’hi vaig acostar poc a poc. La gent estava molt esverada, només feien que explicar coses estranyes referents a objectes que venien del més enllà.
Al trobar-me amb la carnissera em va comentar que havia caigut un cilindre i a mida que me’l definia em tornava a la ment la imatge del somni que havia tingut aquella nit.
El senyor no va aparèixer per casa en tot el dia. Al vespre vaig preparar el sopar i el vaig servir a taula en el moment en que el senyor arribava a casa. A la sala va començar a explicar tot el que havia viscut aquell dia, però la dona incrèdula li costava creure el que sentia. Jo sense poder evitar-ho, hi vaig posar l’orella i començava a sentir certa angoixa al comprovar que la història corresponia absolutament amb el meu somni. Milions de preguntes corrien per la meva ment, i alhora noves imatges brotaven en ella. El meu inconscient començava a establir un cert paral·lelisme entre realitat i ficció. El sopar s’anava refredant però no gosava a interrompre els senyors, de manera que vaig seguir a l’espera de nou avís.
Vaig decidir escriure tot el que recordava d’aquell somni terrorífic i comparar-ho amb els fets reals que havien succeït aquell dia al poble. Alguns veïns asseguraven que hi havia uns sers a l’interior del cilindre i que des de l’interior intentaven obrir-lo per poder-hi sortir.
Després de sopar em vaig dirigir cap a la plana fent un passeig tranquil. La curiositat em corria per tot el cos de manera que havia d’anar a esbrinar si el meu somni corresponia amb els fets succeïts. Al arribar a la plana només hi vaig trobar el cilindre, però ni rastre de sers. Mentre contemplava atònita aquell cilindre majestuós vaig sentir un enorme remor que provenia de l’interior. Inesperadament, la rosca es va obrir i de l’interior va aparèixer un ser com el que havia visionat en el meu somni. Un terrible espant va fer que escapés de la plana direcció cap a casa. Una vegada allà vaig poder respirar més tranquil·la. no gosava explicar res al senyor, tenia por que em prenguessin per boja.
Vaig intentar tranquil.litzar-me i anar a dormir desitjant despertar l’endemà adonant-me que tot havia estat un horrible malson. Però al voltant de les dues de la matinada un enorme renou va fer despertar-me. Al mirar per la finestra de la cambra vaig veure com un cos sencer de soldats es dirigia cap a la plana. Allò em va crear una sensació angoixant i nerviosa a cada minut que passava.
A mida que tancava els ulls imaginava aquells soldats lluitant amb els éssers fastigosos que havia pogut veure a la plana.

Dia 2: Dissabte:

El remor del veí tallant les plantes del jardí em va despertar. Vaig despertar amb un regust agre de la nit que havia passat. Per segona vegada consecutiva somiava amb aquests monstres. Aquesta vegada atacaven a tot el que s’acostava i es passejaven pel país destruint tot allò que es creuava en el seu pas. Ho visualitzava tot ple d’incendis horribles que destruïen tot, absolutament tot.
A mitja tarda el senyor va arribar amb novetats. Portava amb ell diaris els quals es feien ressò dels atacs que havia començat a sofrir la ciutat aquella nit. Poc a poc vaig començar a entendre el que estava passant. Somiava anticipadament el que anava succeint a la ciutat. Em moria de ganes de poder explicar al senyor el que m’estava succeint, però socialment no era ben vist que el servei pogués sincerar-se amb els senyors amb temes personals. De manera que no vaig tenir més remei que callar i guardar-me la preocupació només per mi. Lentament començàvem a sentir explosions que venien de l’exterior. El senyor va decidir que havíem de marxar cap a Leatherhead, a casa del seu cosí, pensava que estaríem resguardats sense cap perill visible.
Camí a casa del seu cosí, vaig tornar a tenir visions. En aquest cas un marcià intentava comunicar-se amb mi explicant que havien de destruir la terra per el salvar el seu planeta. Poc a poc, a la meva ment van començar a aparèixer imatges terribles d’explosions i rius llarguíssims de cadàvers. Inconscientment intuïa que podria succeir un enorme desastre.
Després de dues hores de camí incessant, vàrem arribar a casa del cosí del senyor. Un cop allà vaig tenir la sensació que seria un bon lloc per resguardar-nos del mal que es preveia. Però tot d’una, el senyor va decidir que havia de marxar una altra vegada cap a Maybury. Allò em va semblar del tot descabellat ja que no era conscient del que es trobaria en aquell indret. Vaig decidir que havia d’explicar al senyor el que m’estava succeint. Però ell no em va fer ni cas, va pensar que només volia cridar l’atenció.
Una vegada el senyor va marxar jo vaig entrar en un profund somni en el qual visualitzava tot el que feia i amb tots els obstacles amb que s’anava trobant pel camí.

Dia 3: Diumenge:

El senyor va arribar a casa i es va trobar amb un panorama totalment desolador. Alhora a casa del cosí romaníem la senyora i jo, resant perquè tot anés bé i aquell mal son hagués acabat. A mitja tarda vaig decidir que no podia quedar-me més temps amb els braços creuats. De manera que vaig encaminar-me cap a Maybury, per tal d’aclarir tots els fenòmens estranys que estaven succeint i alhora quina relació hi tenia jo amb els mateixos.
Decidida vaig agafar un carruatge del cosí del senyor i em vaig dirigir cap a casa.
A mesura que anava avançant la por i el terror s’anava apoderant de mi. Estava tot destruït i en la distància no es veia més que incendis horribles. Explosions que havia d’anar sortejant per no veurem afectada per cap d’ells.
Vaig decidir fer una parada i intentar trobar alguna aliment per aprovisionar-me. Però va ser quasi impossible, ja que totes les cases estaven destruïdes i sovint hi havia ple de gent saquejant-les.
La gent que hi havia pel camí embogia poc a poc. Senties gent que plorava, gent que cridava, i d’altre que era incapaç d’articular ni una sola paraula al respecte. Feia el possible per intentar no ensumar la pudor que s’havia acumulat als carrers. Era una barreja de fang, gas i cossos calcinats. Era inevitable pensar com aquelles criatures havien arribat a destruir tot el que hi havia per tot arreu.
Vaig passar tota la nit viatjant, intentant arribar a casa sense patir masses conseqüències negatives. El recordo com un trajecte horrorós, ple de sensacions angoixoses.
Al camí vaig topar-me amb el germà del senyor. Em va advertir que la millor opció era fugir cap a la costa i agafar un vaixell des d’allà. Va insistir contínuament en que era la millor opció. Malgrat tot jo no em negava, ja que necessitava tenir la certesa d’observar amb els meus propis ulls el que passava i aconseguir per tots els mitjans millorar la situació.

Dia 4: Dilluns:

Encara no se ni com vaig poder arribar a casa, però el cert és que una vegada allà no m’hi vaig saber avenir del que veia amb els meus ulls. La destrucció era absoluta i la quantitat de cossos surant per totes bandes era esgarrifant. A la casa hi sentia remor i per una finestra em va semblar veure l’ombra del senyor i el vicari. Semblaven espantats i es movien amb moviments lents i mesurats.
Però la meva missió era acostar-me a la plana on hi havia el primer cilindre caigut. De manera que vaig anar direcció allà sense avisar el senyor de la meva presència allà.
La plana estava deserta però el cilindre es mantenia intacte. Al voltant hi passejaven uns sers esgarrifosos i llarguíssims amb forma de trípode. Era força curiós perquè no em causaven el major temor. Hi caminava al voltant i ells semblaven no immutar-se de la meva presència.
La imatge era desoladora i la sensació de soledat creixia per moments. Però alguna cosa dins meu em deia que tenia que dirigir-me cap a la plana. Hi va haver molts moments en que vaig pensar que m’estava tornant boja i que havia de tornar a casa i quedar-me resguardada si no volia morir. Infinitat d’explosions s’anaven succeint al meu voltant.
Darrera una muntanya de sorra hi havia una nena petita immòbil morta de por. Vaig intentar acostar-m’hi perquè me n’havia adonat que les explosions no queien mai on jo hi era. La nena em mirava amb cara de desesperació però incapaç d’articular cap mena de paraula. Quan estava quasi bé tocant-la, una nova explosió va caure sobre la muntanya de sorra. El cos de la nena va volar pels aires. Va ser absolutament aterrador. Havia d’aturar aquella invasió de seguida.

Dia 5 i 6: Dimarts i Dimecres:

La gola començava a assecar-se i notava que necessitava una mica d’aigua. La fam començava a fer-se notable, però les provisions que vaig anar arreplegant les havia esgotat. Tot estava destruit, i el poc menjar que hi trobava pel terra estava florit o destrossat.
No podia deixar de pensar com estaria el senyor i el vicari, i si encara seguirien a la casa. Va passar un interval de temps en el que probablement vaig caure inconscient al terra, ja que quan vaig despertar, no recordo el que havia passat. Tenia el cos mig enterrat sota les runes d’un petit carruatge. Poc a poc, i amb el cos sense forces vaig intentar avançar fins a la plana. Aquell passeig que el feia a diari per esbargir-me, mai s’havia fet tant llarg. Semblava un altre paisatge totalment diferent.
Mentre caminava anava observant els cossos calcinats. Sovint hi podia identificar gent que coneixia del poble. El cotxer, nens, i fins i tot algunes de les senyores més prestigioses de Londres. La llàstima podia amb mi, però alhora no m’impedia continuar endavant
Després de llargues hores de trajecte, vaig arribar a la plana. El cilindre continuava intacte en el seu lloc, però la rosca estava destapada.
Amb passos febles i nerviosos vaig acostar-me per observar que s’hi trobava a l’interior d’ell. Em va sorprendre quan vaig veure un ser estrany. Tenia un enorme cap amb un ull i unes potes enormes. Articulava les seves potes lleugerament. Em vaig quedar perplexa observant aquell ésser. El meu interior em preguntava com podia ser que un ésser així hagués pogut destruir un món creat per persones amb intel·ligència. A cas estaven dotats d’una intel·ligència superior? Com es comunicaven els uns amb els altres?
Durant un segon, i davant d’aquella forma fastigosa se’m van acudir un munt de qüestions sobre aquest fenomen.
I ara què devia fer? El meu cos no feia més que tremolar acompanyat d’una mena de suor freda. Sempre havia estat indiferent per la resta del món, la meva feina era servir als altres, però en aquell moment sentia que havia de donar algun pas important i que no deixaria indiferent al món.

Acostant-m’hi lentament, vaig veure com el ser es quedava immòbil mirant cada pas que realitzava. Darrera meu vaig sentir un fort remor. Al girar-me vaig observar que era un cavall mal ferit. Automàticament el ser va enviar un raig que el va calcinar a l’instant. Quin horror!! Què devia fer?
Estava absolutament sorpresa de la reacció del ser davant la meva presència. No movia ni una sola part del seu cos amorf. Així que decididament m’hi vaig acostar. Cuidadosament vaig baixar la muntanya on es trobava ensorrat el cilindre. La radiació era molt forta i emetia una forta calor. La pell va començar a tenir una curiosa reacció a aquesta calor. Poc a poc, van anar apareixent unes taques vermelles que coïen molt. Les taques es van anar fent més i més grans, fins que va quedar tot el cos tenyit d’un color vermellós. Davant la sorpresa d’aquest fet estrany, vaig deixar-me caure fins l’interior del cilindre. Allà, hi havia una dotzena de sers estranys que van quedar perplexes al veure com m’introduïa al seu cilindre.
Lentament, la cara va anar patint una transformació inaudita. Em va aparèixer un ull. Era terrible contemplar la transformació. Les parets del cilindre eren d’acer, de manera que veia tot el que m’anava succeint. No podia creure el que veia. Els sers van començar a acostar-se a mi i a emetre uns sons estranys que no aconseguia desxifrar. Per un moment vaig tenir certs dubtes de si estava en un somni o era la realitat.
El cilindre estava envoltat d’unes pantalles a través de les quals visualitzaven tot l’exterior. Anaven intentant comunicar-se amb mi i lentament els anava entenent.
Em van fer entendre que jo tenia un part d’ells. Per aquest motiu podia preveure el que anava passant. Les criatures de Mart havien d’estar a Mart, no paraven de repetir. Entenia que havien vingut a buscar-me però no n’estava del tot segura. No entenia res! Tota la vida havia viscut al planeta terra, era casa meva i mai m’hi havia sentit fora de lloc. Vaig intentar fer entendre que no podien destruir un món creat que funcionava perfectament.
Aleshores em van dir una cosa insòlita. Només venien a buscar-me a mi. De manera que vaig entregar-me a ells.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Dramàtic de ràdio

Nou relat de la guerra dels mons

Perfil de Sergi Arola

sem2bmoreno

El meu seminari

Arxiu del blog

Dades personals